Necessitem creure en les xarxes (en tots els sentits)

Vull compartir aquest text que publica Comunicatur, perquè en aquest moment hi ha algunes empreses que estan treballant en projectes en xarxa i encara fa falta fer molta pedagogia sobre el tema.

http://www.comunicatur.info/les-xarxes-que-es-creen-en-el-territori-claus-en-la-innovacio-turistica/

Tota la filosofia que s'ha alimentat en els últims any a l'entorn de les xarxes socials no és res més que la revisió i actualització del que tota la vida s'havia fet en les relacions personals. És més fàcil trobar feina a través d'algú que et coneix que si aterres de no se sap on; és més fàcil trobar suports si dones la teva opinió que si no la dones, etc. El que abans fèiem en petits grups, les xarxes socials ho extrapol·len a l'àmbit global. Però és cert que les xarxes comencen pel que tenim més a prop.

Hi ha empreses que, per la seva idiosincràssia podrien promoure marca conjunta, una marca asociada a qualitat que els retornaria alguns clients a curt termini; que, a mig termini, potser els permetria incrementar, discretament les vendes però que les associaria a una determinada manera de treballar i generaria confiança… Això és molt més fàcil aconseguir-ho amb un treball en xarxa  (que no necessàriament vol dir a través d'Internet), amb la promoció dels denominadors comuns de cada marca, guanyant visibilitat de mica en mica i sobretot mantenint la guàrdia, però abans ens ho hem de creure tots.

Peñín, a Vilafranca: “el més important és saber vendre el vi que fem”

Foto: Penedès TV

Surto de la conferència que l’expert en comunicació del vi José Peñín ha fet a Vilafranca sobre “les altres oportunitats de negoci que hi a l’entorn del vi”. Aquesta conferència s’emmarca en el cicle Desenvolupa’t 2013, que organitza l’Ajuntament de Vilafranca. En aquesta conferència Peñín ha parlat de diferents exemples de negoci que s’han desenvolupat arreu del món a l’entorn del sector vinícola, des de bodegues boutiques fins a enoturisme, passant per projectes de cosmètica, consultories enològiques, guardavins, logística tèrmica, clubs de vins, tastos a domicili o projectes de luxe com la gestió de vinyes per compte aliena. Tots els projectes que ha explicat Peñín són realment interessants malgrat que cap d’ells no s’ajusta al cent per cent a les idees de cap dels assistents. Les idees sempre són personals i particulars.

Per a mi, hi ha tres missatges clau que Peñín ha deixat caure durant la conferència. En primer lloc, “el més important és saber vendre el vi que un fa, i viatjar molt”, tenint en compte que aquest tipus de negoci requereix molta paciència per obtenir un retorn. Lligat amb aquesta idea, i en segon lloc, Peñín ha dit una cosa que molts ja podíem intuir: “els que fan més bons vins són els que tasten més vins, tant de la competència directa com vins estrangers”. I, en tercer lloc, “aquí —en referència a l’Estat espanyol— tot es fa en la desmesura. I ara s’han introduït negocis a l’entorn del vi que s’empassen l’objectiu dels mateixos cellers”. En aquest últim cas, Peñín es referia a les empreses que han apostat per construir grans hotels en nom de la promoció enoturística i han acabat generant negocis paral·lels, que donen diners però que no tenen res a veure amb l’elaboració i la venda de vins.

L’any passat, Catalunya va rebre 13,5 milions de passatgers en vols internacionals, quin petit percentatge d’aquests passatgers s’hauria de sentir mínimament atret pel Penedès per arribar a fer funcionar les petites empreses locals que es dediquen a l’enoturisme? Jo crec que les quantitats són petites, però l’esforç inicial que s’ha de fer és molt gros. Necessitem un canvi de mentalitat per obrir les portes a un sector amb poca o cap implantació al Penedès sense perdre de vista l’objectiu final: vendre vi.

(Publicat al setmanari El 3 de vuit. 15 de novembre de 2013)

La crisi de la DO Cava

Aquesta setmana el celler Loxarel ha anunciat la seva decisió d’abandonar la DO Cava per etiquetar, a partir d’ara, els seus escumosos com a Mètode Tradicional Penedès. Josep Mitjans i Teresa Nin, ànimes de Loxarel, van desgorjar la seva última ampolla etiquetada sota el paraigua de la DO Cava aquesta setmana, 25 anys després de l’inici d’una aventura que els ha portat a generar un catàleg de productes de qualitat i a obrir un important mercat a l’àrea de Barcelona i a l’exterior. El final de la relació entre Loxarel i la DO Cava coincideix amb la sortida al mercat de l’últim escumós de la Finca de Cal Mayol, a Vilobí del Penedès. Es tracta d’un cava amb més de 109 mesos de criança, 90% xarel·lo, que sortirà al mercat amb les pròpies mares, sense desgorjar. Aquest vi, que la DO Cava no va voler etiquetar, va obtenir 95 punts a la Guia Parker, la que tots mirem i on volen sortir totes les marques de vins i caves del Penedès i de fora del Penedès.

Loxarel no és el primer celler que ha fet aquest pas. Mas Comptal, Colet o Mas Bertran ja ho han fet abans. Aquestes marques aposten per la qualitat i la identificació amb el territori com a elements de promoció dels seus productes. Al Penedès ha sorgit hi ha un corrent crític creixent amb la política d’identitat de la DO Cava. Els penedesencs cada vegada se senten menys representats amb aquest producte, que va néixer en aquest territori, però que consideren adulterat des que les grans marques l’utilitzen per fer la guerra de preus a les grans superfícies comercials i han renunciat a les tipicitats que li dóna el Penedès per anar a fer cava a altres punts de l’Estat.

Davant d’aquest context, ja han començat a sorgir algunes veus que demanen la revisió del concepte “cava” per fer front a les polítiques d’elaboració que defensa el Consell Regulador d’aquesta DO, i que els productes de més qualitat se’n puguin diferenciar clarament. Aquesta situació podria ser la repetició del debat entre el mètode champenoise o el mètode tradicional. Els productors de la regió de Champagne van aconseguir que aquest concepte només es pogués utilitzar en les ampolles que ells elaboren i, mentrestant, a Catalunya els productors van fer molta pedagogia perquè tothom se sentís orgullós del nostre cava, però ara sembla que de les virtuts també en poden sorgir defectes. Alguns dels elaboradors que treuen cada any ampolles de qualitat al mercat no se senten còmodes sota una DO que permet embotellar productes que es poden vendre a 1,25 euros en alguns supermercats, mentre posa límits a aquells que volen fer servir varietats autòctones de la zona on va néixer aquest escumós. Us heu preguntat mai què val el vidre d’una ampolla de cava? Us heu parat a pensar per què no és recomanable reaprofitar aquestes ampolles? Si comptem el vidre, l’etiqueta, la placa i el morrió, què deu valer el que hi ha dins d’una ampolla que es ven a 1,25 euros? Aquestes ampolles suporten elevats graus de pressió durant el procés d’elaboració i això obliga els elaboradors a fer servir ampolles noves cada vegada. Precisament, aquesta pressió és un dels secrets d’aquest escumós. El secret, que segons diuen alguns, va descobrir Dom Pérignon, per casualitat, en obrir una ampolla que havia fermentat amb les pròpies mares. Quan el va tastar va dir haver-se begut les estrelles… Creuen que el va desgorjar?

El Penedès al SITC... dividit o més fort!

Aquesta setmana passada em vaig trobar amb un elaborador de cava del Penedès al centre de Vilafranca. Em va dir que anava al Saló Internacional de Turisme de Catalunya (SITC).
—Caram!, vaig pensar. Les coses comencen a anar per bon camí... El sol fet que un petit elaborador es plantegi la necessitat d'anar a una fira d'aquestes característiques ja demostra la consolidació d'un procés de sensibilització important.
El Penedès necessita adonar-se que l'enoturisme no només no és una amenaça, sinó que també pot resultar beneficiós per millorar els processos de qualitat, la imatge i, sobretot, l'autoestima dels penedesencs que, en alguns casos està molt minvada.


Però, evidentment, la cosa no anava per aquí... Quan aquest petit elaborador que em vaig trobar em va dir que anirà al SITC, que se celebra a Montjuïc del 19 al 22 d'abril, volia dir que el Patronat de Turisme de Subirats tindrà un estand a la fira de turisme i es representarà a ell mateix: prescindirà del paraigües del Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès, el paraigües de la Diputació de Barcelona i el paraigües de la marca recentment creada Costa Barcelona.


Aquest petit elaborador m'estava anunciat una bona notícia en tots els sentits: una notícia per obrir portada en qualsevol mitjà de comunicació local del Penedès i una notícia que deixa entreveure la plantada d'una part del sector davant les decisions preses des de la Diputació de Barcelona i el propi Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès. És evident que és complicat anar a vendre Enoturisme sota el paraigües de Costa Barcelona. Una part important del Penedès no se sent identificat amb la marca i el Penedès ha quedat diluït com un territori vitivinícola més de la demarcació de Barcelona. Si algú va somniar en algun moment que el Penedès serien les vinyes de Barcelona, fent el paral·lelisme amb Napa Valley, que visiti les propostes turístiques de Costa Barcelona i podrà tocar de peus a terra.


Des del punt de vista del visitant, el fet que el Patronat de Turisme de Subirats faci la seva primera entrada al SITC no és gens contraproduent. Al contrari, —també hi són el Patronat de Turisme de Vilafranca i el de Sant Sadurní d'Anoia— ja que donarà més impuls a la imatge que el Penedès tindrà a la fira. Aquells que critiquin la decisió ho faran només en clau interna i amb una visió retallada del que el Penedès ha de representar per al turisme a Catalunya... I el fet que el Patronat de Turisme de Subirats hagi aconseguit una esponsorització i la unió d'un grup important de productors i elaboradors per tenir un estand propi, demostra que si els penedesencs volen, poden. El Penedès ha de ser el motor de l'enoturisme de Catalunya igual que va ser el motor de les Denominacions d'Origen 50 anys enrere. I si no és així —que pot ser—, algú n'haurà de donar comptes.

Expliqui'm una història, sisplau!

La formació, la forta incidència de les noves tecnologies, la gran quantitat d'informació que el consumidor té a l'abast i la crisi econòmica a Europa són alguns dels aspectes que permeten qüestionar a hores d'ara el model turístic de sol i platja amb fonaments. Malgrat que durant molts anys, la costa tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes ha estat un reclam turístic, cada cop va més encaminada a convertir-se en un recurs paisatgístic sense utilitat per si sol. Els hotels i restaurants que han viscut durant dècades de la temporada alta veuen que han d'enfocar el futur lligat a una oferta d'interior consolidada, però ningú no vol perdre ni la seva identitat ni sobretot el seu negoci.


Mentre el món, cada vegada més global, ens obliga a cooperar i compartir contínuament, en el moment que arriba a la parcel·la individual aquest concepte encara queda molt lluny de les intencions dels empresaris (petits i grans). L'èxit de google, twitter, facebook o la wikipèdia són el reflex de la necessitat constant de les persones de satisfer curiositats personals i laborals, i els beneficis de tenir eines mitjançant les quals compartir coneixements i informació.


Som animals socials fins a l'infinit. Quan som petits ens agrada que ens expliquin contes, llegendes, històries reals i fictícies, històries on no sapiguem distingir on s'acaba la veritat i comença la fantasia. Quan creixem això no canvia, simplement desapareix. Ho apartem de les nostres vides no per necessitat, sinó a causa de les convencions socials. I despertem novament a aquesta inquietud quan assumim el paper de turista (que tot ho pregunta i tot ho vol saber). 


En un moment en què viatjar ja és pràcticament a l'abast de tothom, què pot tenir d'interessant visitar Catalunya? Veure Barcelona, una capital mundial, seu dels Jocs Olímpics de 1992? Conèixer un valuós patrimoni arquitectònic? Visitar la costa durant els mesos d'estiu? Gaudir de la gastronomia mediterrània? Provar els vins i olis que es fan amb productes de la terra? Sí, sí, sí.... Però estem els catalans preparats per rebre els turistes, atendre'ls amb hospitalitat, explicar-los les nostres petites i humanes històries, mig reals i mig fantasia? Estem els catalans preparats per compartir la nostra vida amb la resta del món?

Jo crec que aquesta és la pregunta que s'han de fer tots aquells que es veuen abocats a apostar pel turisme d'interior. I, en aquest cas, el Penedès i l'enoturisme són sinònim d'un gran potencial però també d'una gran necessitat pel que fa al canvi de mentalitat. Penedesencs, sisplau, comencem a explicar històries. En sabem i en tenim de molt bones!