El "flower power"

Regalar una flor genera dos somriures: el del que la dóna i el del que la rep :))


Una flor provoca felicitat i fa oblidar errors passats

Una flor és una mostra de respecte i amor

Donar una flor és un gest d'esperança

Totes les flors són boniques

És veritat que una flor no fa estiu… però fa Primavera!!!

Necessitem creure en les xarxes (en tots els sentits)

Vull compartir aquest text que publica Comunicatur, perquè en aquest moment hi ha algunes empreses que estan treballant en projectes en xarxa i encara fa falta fer molta pedagogia sobre el tema.

http://www.comunicatur.info/les-xarxes-que-es-creen-en-el-territori-claus-en-la-innovacio-turistica/

Tota la filosofia que s'ha alimentat en els últims any a l'entorn de les xarxes socials no és res més que la revisió i actualització del que tota la vida s'havia fet en les relacions personals. És més fàcil trobar feina a través d'algú que et coneix que si aterres de no se sap on; és més fàcil trobar suports si dones la teva opinió que si no la dones, etc. El que abans fèiem en petits grups, les xarxes socials ho extrapol·len a l'àmbit global. Però és cert que les xarxes comencen pel que tenim més a prop.

Hi ha empreses que, per la seva idiosincràssia podrien promoure marca conjunta, una marca asociada a qualitat que els retornaria alguns clients a curt termini; que, a mig termini, potser els permetria incrementar, discretament les vendes però que les associaria a una determinada manera de treballar i generaria confiança… Això és molt més fàcil aconseguir-ho amb un treball en xarxa  (que no necessàriament vol dir a través d'Internet), amb la promoció dels denominadors comuns de cada marca, guanyant visibilitat de mica en mica i sobretot mantenint la guàrdia, però abans ens ho hem de creure tots.

Peñín, a Vilafranca: “el més important és saber vendre el vi que fem”

Foto: Penedès TV

Surto de la conferència que l’expert en comunicació del vi José Peñín ha fet a Vilafranca sobre “les altres oportunitats de negoci que hi a l’entorn del vi”. Aquesta conferència s’emmarca en el cicle Desenvolupa’t 2013, que organitza l’Ajuntament de Vilafranca. En aquesta conferència Peñín ha parlat de diferents exemples de negoci que s’han desenvolupat arreu del món a l’entorn del sector vinícola, des de bodegues boutiques fins a enoturisme, passant per projectes de cosmètica, consultories enològiques, guardavins, logística tèrmica, clubs de vins, tastos a domicili o projectes de luxe com la gestió de vinyes per compte aliena. Tots els projectes que ha explicat Peñín són realment interessants malgrat que cap d’ells no s’ajusta al cent per cent a les idees de cap dels assistents. Les idees sempre són personals i particulars.

Per a mi, hi ha tres missatges clau que Peñín ha deixat caure durant la conferència. En primer lloc, “el més important és saber vendre el vi que un fa, i viatjar molt”, tenint en compte que aquest tipus de negoci requereix molta paciència per obtenir un retorn. Lligat amb aquesta idea, i en segon lloc, Peñín ha dit una cosa que molts ja podíem intuir: “els que fan més bons vins són els que tasten més vins, tant de la competència directa com vins estrangers”. I, en tercer lloc, “aquí —en referència a l’Estat espanyol— tot es fa en la desmesura. I ara s’han introduït negocis a l’entorn del vi que s’empassen l’objectiu dels mateixos cellers”. En aquest últim cas, Peñín es referia a les empreses que han apostat per construir grans hotels en nom de la promoció enoturística i han acabat generant negocis paral·lels, que donen diners però que no tenen res a veure amb l’elaboració i la venda de vins.

L’any passat, Catalunya va rebre 13,5 milions de passatgers en vols internacionals, quin petit percentatge d’aquests passatgers s’hauria de sentir mínimament atret pel Penedès per arribar a fer funcionar les petites empreses locals que es dediquen a l’enoturisme? Jo crec que les quantitats són petites, però l’esforç inicial que s’ha de fer és molt gros. Necessitem un canvi de mentalitat per obrir les portes a un sector amb poca o cap implantació al Penedès sense perdre de vista l’objectiu final: vendre vi.

(Publicat al setmanari El 3 de vuit. 15 de novembre de 2013)

Escumosos Penedès: qüestió de confiança

Josep Maria Albet va ser el primer productor de vi ecològic de l’Estat espanyol ara fa 35 anys, quan aquest concepte s’havia d’explicar cada vegada que se’n parlava. Actualment, és president del Consell Regulador del Penedès i també presideix el  grup de vins ecològics de l’Associació Vinícola Catalana. L’última vegada que el vaig entrevistar, el juny de 2010 em va dir: “El futur serà ecològic o no serà”. En aquell moment, Albet apostava ja per una reconversió de fons i a gran escala de tota la DO Penedès amb l’objectiu d’esdevenir la primera DO de l’Estat amb el 100% de la seva producció ecològica. “No és difícil”, —deia—, “cada vegada hi ha més elaboradors que fan el canvi”. I és cert.

El temps demostra que Josep Maria Albet és d’aquelles persones que tenen la fermesa i la paciència que dóna l’intercanvi constant amb la terra. I ara fa uns dies, hem vist el primer pas d’aquell gran objectiu que es va marcar quan encara no era ni president del Consell Regulador. Els dotze elaboradors que van deixar el Consell Regulador de la DO Cava per passar a fer escumosos sota el paraigua de la DO Penedès el van acompanyar fa uns dies en la presentació del nou reglament que regirà els antics cavistes en una aposta de futur.

Així la DO Penedès esdevé la primera del món que opta pel mètode ecològic tant en el conreu com en l’elaboració dels seus escumosos.  Els nous escumosos passen dels 12 als 15 mesos de criança des del tiratge al desgorjat (que no és obligat). D’aquesta manera, tots els escumosos que la DO Penedès traurà al mercat equivaldran als tradicionals reserves que s’embotellen de forma més massiva. L’objectiu d’aquesta iniciativa és anivellar els escumosos de la DO Penedès amb els de més prestigi mundial.

I com que des de la DO Penedès es vol conservar i alimentar l’etiqueta de la innovació com un valor, el nou reglament contempla també la possibilitat d’elaborar escumosos seguint el mètode ancestral —fent servir únicament els sucres propis del raïm en el procés de fermentació—, a diferència del mètode tradicional que obliga a afegir els sucres per afavorir aquest procés; permet un increment de la graduació fins als 13 graus i preveu que totes les ampolles incloguin l’anyada i un distintiu que indiqui el temps de reserva a partir dels tres anys d’envelliment.

Mas Comptal, Albet i Noya, Torre del Veguer, Carles Mora Ferrer, Finca Aviñó, Josep Colet, Maria Font Puig, Mas Bertran Viticultors, Masia Can Mayol-Loxarel, Masia Colomé, Puig Romeu 2000, i Successors de Rafael de Camps són, en aquest moment, els 12 elaboradors que fan escumosos sota el paraigua de la DO Penedès. Alguns cavistes pensen que aquests 12 elaboradors han trobat via lliure a les seves excentricitats, però el cert és que han obert un nou camí en un moment en què el mètode tradicional havia quedat curt per a aquells que volen imprimir caràcter i personalitat, que volen traduir les característiques de la terra i el paisatge en una copa i que volen fer productes de qualitat per revaloritzar el producte final i dignificar una tradició que ja va col·locar el Penedès al món fa molts i molts anys. No és només una qüestió de fe, és una qüestió de confiança.

Publicat a El 3 de vuit 19/4/13

Innovar a l’estil de l’antiga Roma

En Josep Mitjans és un petit elaborador de vi i cava de Vilobí del Penedès. Ha començat a posicionar la seva marca (Loxarel) als mercats internacionals i, malgrat que el mercat intern encara no la valora prou, és un innovador que cada vegada més s’endinsa en el complicat món d’atraure amb la diferència.

Fa uns anys, Mitjans va fer un xarel·lo vermell (LXV) aprofitant les característiques d’aquesta varietat tan poc comuna. El xarel·lo és la varietat que el Consell Regulador de la DO Penedès va definir com a buc insígnia de la zona, però històricament aquesta varietat s’havia utilitzat per fer vins blancs, escumosos o caves. És una varietat molt peculiar que, amb diferents sistemes d’elaboració i criança aconsegueix autèntiques joies de l’enologia, però Mitjans va anar més enllà i va voler transmetre a l’ampolla el color que la pràcticament perduda varietat del xarel·lo vermell té a la seva pell. Es tracta d’un color rosat, suau, que trenca amb la monotonia dels blancs i que trasllada perfums peculiars a l’ampolla. El resultat va ser una raresa tan rara (LXV) que s’escapava d’allò que la DO Penedès havia previst i va haver d’embotellar el producte com un vi de taula.

Des d’aleshores, Mitjans ha innovat amb altres productes i ha creat noves referències a la seva marca. Ara, però, ha convertit la raresa en una excentricitat que pot donar com a resultat “un dels millors xarel·los del Penedès”, tal com explica ell il·lusionat. Mitjans ha adquirit dues grans àmfores, que ha col·locat a la part més fresca del seu celler, per intentar fer un xarel·lo tal com el feien els romans. Després d’haver controlat la fermentació més natural amb la seva referència A pèl, ara vol anar més enllà... El fang pot ser un bon aliat si es garanteixen les millors condicions higièniques i sanitàries. De moment, ja té les àmfores, i la vinya escollida per a aquesta ocasió està fent el seu procés. Només ens falta esperar...

Fer i deixar fer: la paradoxa

Vilobí del Penedès és un poblet d'una mica més de 1.000 habitants que està situat a la comarca de l'Alt Penedès. El poble té una escola, que durant molts anys ha estat un referent educatiu, ja que ha intentat conservar l'esperit del sistema rural que la va impulsar, té una llar d'infants que destaca pel servei personalitzat i adequat a les necessitats de cada nen i família, té un bar, un restaurant, un hotel, una casa de turisme rural, una piscina que està oberta a l'estiu, un camp de futbol en desús perquè fa anys que l'equip va deixar la competició i un petit Museu de Geologia amb una de les col·leccions privades més importants del sud d'Europa. I, evidentment té molta vinya, caves i cellers.


Durant molts anys, Vilobí va viure del guix. El motor econòmic del municipi eren les guixeres, i l'extracció d'aquest material va condicionar el creixement i la configuració del poble i alguns dels seus barris.


Als anys 90, l'empresa propietària de l'explotació minera va abandonar l'activitat, va proposar un ERO d'extinció, que el govern d'aleshores va aprovar, i va acomiadar i indemnitzar els treballadors, malgrat que va conservar la propietat dels terrenys i les instal·lacions que hi tenia.


Aquelles grans naus industrials, els forns de guix, les plantes d'emmagatzematge... tot va quedar abandonat i es va anar degradant. A les antigues guixeres s'hi va començar a acumular aigua i van sorgir el que ara es coneix com Els Pèlags (la gent del poble en diu llacs). Va créixer la vegetació i es va formar un ecosistema que, amb els anys, s'ha convertit en un espai de descans per a moltes aus que fan processos de migració entre el Pirineu i el nord d'Àfrica. Amb el temps, quan l'home va deixar fer, la natura va començar a guanyar la batalla i va recuperar aquell terreny que l'home li havia robat.


L'enriquiment natural d'aquest espai, però, no pot quedar inadvertit. I un cop la natura ha fet la seva feina, ara el poble es planteja explotar-lo novament, però aquest cop des de l'àmbit turístic.


Una posta de sol davant el Pèlag Gran de Vilobí és una postal magnífica, la riquesa natural que ofereix aquest petit ecosistema és un reclam per a aquells que estimen la natura, i la peculiaritat del procés viscut en aquests terrenys converteixen el poble en un espai de referència per a geòlegs, ornitòlegs, excursionistes, ciclistes... De moment, Els Pèlags no deixen de ser un petit descobriment, un petit oasi a la rerebotiga de les vinyes i la prova que al Penedès, hi ha vi, cava i aigua... i petites històries humanes encara per descobrir!

Vinyafranca

Vinyafranca. Vídeo de l'Escola d'Art Arsenal de Vilafranca del Penedès


He recuperat aquest vídeo que els alumnes de l'Escola d'Art Arsenal van fer fa nou mesos. Crec que no ha perdut actualitat i que cada minut és bo per treballar amb el paisatge i adquirir la consciència de com és de necessari preservar-lo... Precisament ara aquest paisatge serà el que sortirà als vídeos de British Airways com a destinació enoturística de Catalunya.
http://lafura.cat/noticies/british-airways-promocionara-penedes-desti-turistic

Expliqui'm una història, sisplau!

La formació, la forta incidència de les noves tecnologies, la gran quantitat d'informació que el consumidor té a l'abast i la crisi econòmica a Europa són alguns dels aspectes que permeten qüestionar a hores d'ara el model turístic de sol i platja amb fonaments. Malgrat que durant molts anys, la costa tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes ha estat un reclam turístic, cada cop va més encaminada a convertir-se en un recurs paisatgístic sense utilitat per si sol. Els hotels i restaurants que han viscut durant dècades de la temporada alta veuen que han d'enfocar el futur lligat a una oferta d'interior consolidada, però ningú no vol perdre ni la seva identitat ni sobretot el seu negoci.


Mentre el món, cada vegada més global, ens obliga a cooperar i compartir contínuament, en el moment que arriba a la parcel·la individual aquest concepte encara queda molt lluny de les intencions dels empresaris (petits i grans). L'èxit de google, twitter, facebook o la wikipèdia són el reflex de la necessitat constant de les persones de satisfer curiositats personals i laborals, i els beneficis de tenir eines mitjançant les quals compartir coneixements i informació.


Som animals socials fins a l'infinit. Quan som petits ens agrada que ens expliquin contes, llegendes, històries reals i fictícies, històries on no sapiguem distingir on s'acaba la veritat i comença la fantasia. Quan creixem això no canvia, simplement desapareix. Ho apartem de les nostres vides no per necessitat, sinó a causa de les convencions socials. I despertem novament a aquesta inquietud quan assumim el paper de turista (que tot ho pregunta i tot ho vol saber). 


En un moment en què viatjar ja és pràcticament a l'abast de tothom, què pot tenir d'interessant visitar Catalunya? Veure Barcelona, una capital mundial, seu dels Jocs Olímpics de 1992? Conèixer un valuós patrimoni arquitectònic? Visitar la costa durant els mesos d'estiu? Gaudir de la gastronomia mediterrània? Provar els vins i olis que es fan amb productes de la terra? Sí, sí, sí.... Però estem els catalans preparats per rebre els turistes, atendre'ls amb hospitalitat, explicar-los les nostres petites i humanes històries, mig reals i mig fantasia? Estem els catalans preparats per compartir la nostra vida amb la resta del món?

Jo crec que aquesta és la pregunta que s'han de fer tots aquells que es veuen abocats a apostar pel turisme d'interior. I, en aquest cas, el Penedès i l'enoturisme són sinònim d'un gran potencial però també d'una gran necessitat pel que fa al canvi de mentalitat. Penedesencs, sisplau, comencem a explicar històries. En sabem i en tenim de molt bones!