Coses que no són prescindibles

No me’n puc estar... venint d’on vinc, després de dedicar vint anys de la meva vida a la informació local i comarcal, de defensar el paper dels mitjans locals i de creure que el periodisme local és una garantia de llibertat democràtica que tothom hauria de mimar... veig cap a on van les coses i em fa pena. Però també és cert que el periodisme global i el periodisme local s’han abocat, des de fa anys, a un suïcidi difícil d’evitar. Després del procés de catarsi que els mitjans de comunicació han viscut dirigits pel mercat de les noves tecnologies i les xarxes socials, sembla que la informació és gratuïta.

Estem d’acord a pagar un llibre, a pagar un conferenciant, a pagar un tècnic que ens doni unes lliçons del que sigui, a pagar unes classes, un professor, a fer intercanvis lingüístics per aprendre una llengua... estem disposats a pagar una quota per tenir accés a Internet, o perquè algú ens planifiqui el menú de la setmana, però no volem pagar el diari, ni la revista, ni el periodista que ha dedicat hores a buscar la informació i escriure-la... no volem pagar la informació de qualitat.

Acabem posant al mateix sac el professional de la informació, que busca, contrasta, revisa i publica, que aquell que es dedica a publicitar les xafarderies del seu veïnat, del seu barri, del seu poble o de la seva empresa quan arriba a casa i s’avorreix davant la pantalla. No vull donar lliçons a ningú, però no pot sortir el mateix d’una safata de pollastre que s’està al forn tres quarts d’hora que d’una cassola de rostit que ha estat cinc hores a foc lent i anar fent... Suposo que tots hi esteu d’acord. Doncs, no pot sortir el mateix d’aquell lletraferit que publica sota el seu criteri que d’un professional que (i jo no crec en l’objectivitat) aplica criteri, contrasta la informació i la contextualitza abans de publicar-la.

Ahir diumenge, vaig llegir al diari El País l’entrevista a David Remnick, premi Pulitzer i director de The New Yorker... Ell mateix, com a representant d’una capçalera global defensa el paper del periodista local i ho fa amb elements que no hem de menysprear: la transparència, la llibertat, la democràcia, el control, la fiscalització... Si el periodisme local desapareix, hi perdem molt. Entre tots hem de trobar la fórmula per ressituar-nos, conservant els elements que ens permeten treballar per tenir una societat millor. I us asseguro que el bon periodisme és una d’aquestes coses que no es poden considerar prescindibles.