Caminar per avançar

El difícil camí entre el que un sap, el que pensa i el que publica és cada dia un repte per als que s’enfronten a la, tot sovint, menystinguda feina d’explicar el que passa. Mai no he cregut en l’objectivitat (segur que tu, estimat lector, ja m’ho has vist escriure algun cop). Però sí que crec en una manera de fer periodisme honest, periodisme de cor, implicat i apassionat.

Conec periodistes de dretes, d’esquerres i de centre; en conec dels que, amb els anys, cada vegada saben menys on situar-se i d’altres que no s’han situat mai. És evident que les coses es veuen de forma diferent en funció de l’angle des d’on es miren però això forma part de la pluralitat, de la llibertat i de la tolerància que tant ens posem a la boca en moments com aquest (sembla evident que no parlo del Penedès, oi? Rafecas, ja em perdonaràs!).

Conec periodistes dels que s’autocensuren tant que acaben publicant succedanis de la realitat i perden la credibilitat pel camí; d’altres publiquen el que pensen més que el que veuen; alguns publiquen el que els diuen i alguns altres el que volen; n’hi ha que tenen l’habilitat de saber detectar els punts febles d’aquesta societat. Tenen un sisè sentit que els orienta en mig d’una tempesta d’informació i els permet obrir camí amb una claredat que esgarrifa. I quan a aquesta destresa s’hi suma un bon sentit de l’humor tenim tots els ingredients de l’èxit en defensa de la llibertat d’expressió. I també alguns ingredients perquè els protagonistes de la informació se sentin, tot sovint, ofesos.

Crec que les coses no són casuals. I us confesso que més d’una vegada i de dues m’ha trucat el protagonista de la informació que publicava, ofès, pel que havia dit d’ell. I més d’una vegada i de dues m’he ofès pel que m’han arribat a dir. Però quina ofensa val la vida d’algú? És més, quina ofensa val una revenja? Fa temps vaig decidir adoptar l’ofensa com un inici: una oportunitat de millora, un repte personal i particular que permeti superar les diferències amb sentit de l’humor. Jo no puc dir que sóc Charlie (no estic a l’alçada) però sí que en una societat que aspira a créixer i superar-se fan falta molts Charlie Hebdo que ens indiquin cap a on hem de mirar per poder seguir en la difícil tasca de caminar per avançar.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el gener de 2015