La crisi de la DO Cava

Aquesta setmana el celler Loxarel ha anunciat la seva decisió d’abandonar la DO Cava per etiquetar, a partir d’ara, els seus escumosos com a Mètode Tradicional Penedès. Josep Mitjans i Teresa Nin, ànimes de Loxarel, van desgorjar la seva última ampolla etiquetada sota el paraigua de la DO Cava aquesta setmana, 25 anys després de l’inici d’una aventura que els ha portat a generar un catàleg de productes de qualitat i a obrir un important mercat a l’àrea de Barcelona i a l’exterior. El final de la relació entre Loxarel i la DO Cava coincideix amb la sortida al mercat de l’últim escumós de la Finca de Cal Mayol, a Vilobí del Penedès. Es tracta d’un cava amb més de 109 mesos de criança, 90% xarel·lo, que sortirà al mercat amb les pròpies mares, sense desgorjar. Aquest vi, que la DO Cava no va voler etiquetar, va obtenir 95 punts a la Guia Parker, la que tots mirem i on volen sortir totes les marques de vins i caves del Penedès i de fora del Penedès.

Loxarel no és el primer celler que ha fet aquest pas. Mas Comptal, Colet o Mas Bertran ja ho han fet abans. Aquestes marques aposten per la qualitat i la identificació amb el territori com a elements de promoció dels seus productes. Al Penedès ha sorgit hi ha un corrent crític creixent amb la política d’identitat de la DO Cava. Els penedesencs cada vegada se senten menys representats amb aquest producte, que va néixer en aquest territori, però que consideren adulterat des que les grans marques l’utilitzen per fer la guerra de preus a les grans superfícies comercials i han renunciat a les tipicitats que li dóna el Penedès per anar a fer cava a altres punts de l’Estat.

Davant d’aquest context, ja han començat a sorgir algunes veus que demanen la revisió del concepte “cava” per fer front a les polítiques d’elaboració que defensa el Consell Regulador d’aquesta DO, i que els productes de més qualitat se’n puguin diferenciar clarament. Aquesta situació podria ser la repetició del debat entre el mètode champenoise o el mètode tradicional. Els productors de la regió de Champagne van aconseguir que aquest concepte només es pogués utilitzar en les ampolles que ells elaboren i, mentrestant, a Catalunya els productors van fer molta pedagogia perquè tothom se sentís orgullós del nostre cava, però ara sembla que de les virtuts també en poden sorgir defectes. Alguns dels elaboradors que treuen cada any ampolles de qualitat al mercat no se senten còmodes sota una DO que permet embotellar productes que es poden vendre a 1,25 euros en alguns supermercats, mentre posa límits a aquells que volen fer servir varietats autòctones de la zona on va néixer aquest escumós. Us heu preguntat mai què val el vidre d’una ampolla de cava? Us heu parat a pensar per què no és recomanable reaprofitar aquestes ampolles? Si comptem el vidre, l’etiqueta, la placa i el morrió, què deu valer el que hi ha dins d’una ampolla que es ven a 1,25 euros? Aquestes ampolles suporten elevats graus de pressió durant el procés d’elaboració i això obliga els elaboradors a fer servir ampolles noves cada vegada. Precisament, aquesta pressió és un dels secrets d’aquest escumós. El secret, que segons diuen alguns, va descobrir Dom Pérignon, per casualitat, en obrir una ampolla que havia fermentat amb les pròpies mares. Quan el va tastar va dir haver-se begut les estrelles… Creuen que el va desgorjar?

La imatge fa la cosa?

Heu provat alguna vegada de buscar imatges del Penedès a Google? Ho heu provat a Flickr? Puc dir, sense por d'equivocar-me, que el 80% de les fotos que trobareu seran de vinyes o temes relacionats amb la cultura del vi. Tinc una filla de 7 anys que és una artista a l'hora de plasmar les idees al paper: dibuixa quan es lleva, quan se'n va a dormir, mentre dina i mentre esmorza. Aquest matí li he preguntat: "Si haguéssis de dibuixar el Penedès, com ho faries?" Ella no ha dubtat gaire: "Dibuixaria unes cases, una carretera i algun cotxe i, sobretot, hi faria vinyes". És evident que les vinyes són la cara del Penedès, un dels trets diferencials més importants, el seu element singular. En canvi, els donem la importància que tenen? Les cuidem? Treballem conjuntament per al seu manteniment? Per la seva conservació? Perquè siguin el punt de partida d'una economia també singular?
Doncs, jo diria que no.

D'aquí a poques setmanes començarà, un any més, l'època de les lamentacions. Unió de Pagesos i la resta d'entitats agràries tornaran a denunciar la crítica situació que pateixen els viticultors al Penedès. L'any passat, tot i ser una de les millors collites dels últims anys, de gran qualitat i bona graduació (fruit de la climatologia), Unió de Pagesos va denunciar una greu baixada del preu del raïm. El negre es va pagar a 0,15 €/Kg. i el blanc, a 0,20 €/Kg. Segons Unió de Pagesos són preus de finals dels anys 80.

Aquesta situació se suma a la pressió que alguns cellers fan, imposant preus a la baixa, i obligant els pagesos a lliurar les càrregues de raïm sense saber a quant els les pagaran. L'esperança, deia Unió de Pagesos fa un any, era la venda de vi a doll per part de les cooperatives i demanava un pas de l'administració per eliminar la sobreproducció per part d'alguns cellers.

Potser jo no hi entenc gaire, però el president del Consell Regulador de la DO Penedès, Josep Maria Albet i Noya, diu que si tots els catalans consumissin vi fet a Catalunya, no hi hauria prou vi per atendre la demanda. En canvi, al Penedès, els pagesos són perseguits per la producció d'excedents i els cellers acusats de sobreproducció. I els excedents i la sobreproducció són l'excusa fàcil per justificar els preus a la baixa, ofegant sistemàticament un sector econòmic que és més que un mètode de subsistència: és la nostra targeta de presentació. I un altre dia ja parlarem del cooperativisme, una bona eina que, a vegades, també ha fet molt de mal, no?

Potser ens ho hem de fer mirar!!!

Innovar a l’estil de l’antiga Roma

En Josep Mitjans és un petit elaborador de vi i cava de Vilobí del Penedès. Ha començat a posicionar la seva marca (Loxarel) als mercats internacionals i, malgrat que el mercat intern encara no la valora prou, és un innovador que cada vegada més s’endinsa en el complicat món d’atraure amb la diferència.

Fa uns anys, Mitjans va fer un xarel·lo vermell (LXV) aprofitant les característiques d’aquesta varietat tan poc comuna. El xarel·lo és la varietat que el Consell Regulador de la DO Penedès va definir com a buc insígnia de la zona, però històricament aquesta varietat s’havia utilitzat per fer vins blancs, escumosos o caves. És una varietat molt peculiar que, amb diferents sistemes d’elaboració i criança aconsegueix autèntiques joies de l’enologia, però Mitjans va anar més enllà i va voler transmetre a l’ampolla el color que la pràcticament perduda varietat del xarel·lo vermell té a la seva pell. Es tracta d’un color rosat, suau, que trenca amb la monotonia dels blancs i que trasllada perfums peculiars a l’ampolla. El resultat va ser una raresa tan rara (LXV) que s’escapava d’allò que la DO Penedès havia previst i va haver d’embotellar el producte com un vi de taula.

Des d’aleshores, Mitjans ha innovat amb altres productes i ha creat noves referències a la seva marca. Ara, però, ha convertit la raresa en una excentricitat que pot donar com a resultat “un dels millors xarel·los del Penedès”, tal com explica ell il·lusionat. Mitjans ha adquirit dues grans àmfores, que ha col·locat a la part més fresca del seu celler, per intentar fer un xarel·lo tal com el feien els romans. Després d’haver controlat la fermentació més natural amb la seva referència A pèl, ara vol anar més enllà... El fang pot ser un bon aliat si es garanteixen les millors condicions higièniques i sanitàries. De moment, ja té les àmfores, i la vinya escollida per a aquesta ocasió està fent el seu procés. Només ens falta esperar...

Coses que no són prescindibles

No me’n puc estar... venint d’on vinc, després de dedicar vint anys de la meva vida a la informació local i comarcal, de defensar el paper dels mitjans locals i de creure que el periodisme local és una garantia de llibertat democràtica que tothom hauria de mimar... veig cap a on van les coses i em fa pena. Però també és cert que el periodisme global i el periodisme local s’han abocat, des de fa anys, a un suïcidi difícil d’evitar. Després del procés de catarsi que els mitjans de comunicació han viscut dirigits pel mercat de les noves tecnologies i les xarxes socials, sembla que la informació és gratuïta.

Estem d’acord a pagar un llibre, a pagar un conferenciant, a pagar un tècnic que ens doni unes lliçons del que sigui, a pagar unes classes, un professor, a fer intercanvis lingüístics per aprendre una llengua... estem disposats a pagar una quota per tenir accés a Internet, o perquè algú ens planifiqui el menú de la setmana, però no volem pagar el diari, ni la revista, ni el periodista que ha dedicat hores a buscar la informació i escriure-la... no volem pagar la informació de qualitat.

Acabem posant al mateix sac el professional de la informació, que busca, contrasta, revisa i publica, que aquell que es dedica a publicitar les xafarderies del seu veïnat, del seu barri, del seu poble o de la seva empresa quan arriba a casa i s’avorreix davant la pantalla. No vull donar lliçons a ningú, però no pot sortir el mateix d’una safata de pollastre que s’està al forn tres quarts d’hora que d’una cassola de rostit que ha estat cinc hores a foc lent i anar fent... Suposo que tots hi esteu d’acord. Doncs, no pot sortir el mateix d’aquell lletraferit que publica sota el seu criteri que d’un professional que (i jo no crec en l’objectivitat) aplica criteri, contrasta la informació i la contextualitza abans de publicar-la.

Ahir diumenge, vaig llegir al diari El País l’entrevista a David Remnick, premi Pulitzer i director de The New Yorker... Ell mateix, com a representant d’una capçalera global defensa el paper del periodista local i ho fa amb elements que no hem de menysprear: la transparència, la llibertat, la democràcia, el control, la fiscalització... Si el periodisme local desapareix, hi perdem molt. Entre tots hem de trobar la fórmula per ressituar-nos, conservant els elements que ens permeten treballar per tenir una societat millor. I us asseguro que el bon periodisme és una d’aquestes coses que no es poden considerar prescindibles.

La desestacionalització és al Penedès

La construcció i entrada en funcionament de la nova C-15 ha provocat alguns nervis al sector econòmic del Penedès. Les facilitats de mobilitat que genera la nova carretera posen sobre la taula la trajectòria que han seguit les diferents ciutats del territori. En els últims vint anys, l’Anoia ha perdut la cursa de la indústria tèxtil i, malgrat una incipient indústria del disseny que es podria fonamentar en els teixits, encara sembla que no acaba de trobar el seu lloc. A l’Alt Penedès, el que havia de ser una oportunitat per a la indústria vitivinícola, ha esdevingut un mar de dubtes: mentre uns són grans defensors de la vinya i el paisatges, els altres es venen a la logística a canvi de suposats llocs de treball. Al Garraf han fet una aposta per l’activitat comercial, han començat a promoure la gastronomia com una forma de promoure l’activitat turística i aprofiten la proximitat del mar per obrir les portes a les activitats nàutiques.

Mentre els comerciants i restauradors de l’Alt Penedès temen que els possibles clients del Bages i l’Anoia passin de llarg a l’hora de comprar o buscar un restaurant ben situat, alguns polítics locals confien que el Penedès sabrà trobar el seu lloc en aquest entramat. “La temporada de costa només dura dos mesos”, diuen. És ben cert, però és igualment cert que, cada vegada més, els empresaris del sector estan inventant fórmules per desestacionalitzar el turisme: les escapades de cap de setmana, les activitats complementàries, el relax, la gastronomia...

Aquí és on el Penedès hi té molt a dir. L’Alt i el Baix Penedès són una font inesgotable de recursos naturals, paisatges per descobrir, redescobrir i recomanar. El Penedès és una font inesgotable de tradicions —festives, culinàries, culturals i folklòriques—, i tot això no té estació: ja està, per la seva pròpia idiosincràsia desestacionalitzat.

Ara només falta que a la costa s’adonin que l’autèntica desestacionalització és al Penedès.

El Penedès al SITC... dividit o més fort!

Aquesta setmana passada em vaig trobar amb un elaborador de cava del Penedès al centre de Vilafranca. Em va dir que anava al Saló Internacional de Turisme de Catalunya (SITC).
—Caram!, vaig pensar. Les coses comencen a anar per bon camí... El sol fet que un petit elaborador es plantegi la necessitat d'anar a una fira d'aquestes característiques ja demostra la consolidació d'un procés de sensibilització important.
El Penedès necessita adonar-se que l'enoturisme no només no és una amenaça, sinó que també pot resultar beneficiós per millorar els processos de qualitat, la imatge i, sobretot, l'autoestima dels penedesencs que, en alguns casos està molt minvada.


Però, evidentment, la cosa no anava per aquí... Quan aquest petit elaborador que em vaig trobar em va dir que anirà al SITC, que se celebra a Montjuïc del 19 al 22 d'abril, volia dir que el Patronat de Turisme de Subirats tindrà un estand a la fira de turisme i es representarà a ell mateix: prescindirà del paraigües del Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès, el paraigües de la Diputació de Barcelona i el paraigües de la marca recentment creada Costa Barcelona.


Aquest petit elaborador m'estava anunciat una bona notícia en tots els sentits: una notícia per obrir portada en qualsevol mitjà de comunicació local del Penedès i una notícia que deixa entreveure la plantada d'una part del sector davant les decisions preses des de la Diputació de Barcelona i el propi Consorci de Promoció Turística de l'Alt Penedès. És evident que és complicat anar a vendre Enoturisme sota el paraigües de Costa Barcelona. Una part important del Penedès no se sent identificat amb la marca i el Penedès ha quedat diluït com un territori vitivinícola més de la demarcació de Barcelona. Si algú va somniar en algun moment que el Penedès serien les vinyes de Barcelona, fent el paral·lelisme amb Napa Valley, que visiti les propostes turístiques de Costa Barcelona i podrà tocar de peus a terra.


Des del punt de vista del visitant, el fet que el Patronat de Turisme de Subirats faci la seva primera entrada al SITC no és gens contraproduent. Al contrari, —també hi són el Patronat de Turisme de Vilafranca i el de Sant Sadurní d'Anoia— ja que donarà més impuls a la imatge que el Penedès tindrà a la fira. Aquells que critiquin la decisió ho faran només en clau interna i amb una visió retallada del que el Penedès ha de representar per al turisme a Catalunya... I el fet que el Patronat de Turisme de Subirats hagi aconseguit una esponsorització i la unió d'un grup important de productors i elaboradors per tenir un estand propi, demostra que si els penedesencs volen, poden. El Penedès ha de ser el motor de l'enoturisme de Catalunya igual que va ser el motor de les Denominacions d'Origen 50 anys enrere. I si no és així —que pot ser—, algú n'haurà de donar comptes.

Un centre de "gaudi" amb nom de geni?

Ara que els impulsors del casino català volen convertir-lo en un referent català han recuperat el geni de Gaudí, que és un reclam de venda assegurat.
Dient-li Gaudí Sands no milloraran la resta de les condicions...

Aquí us deixo informació de l'hotel Attraction que Antoni Gaudí va projectar a Nova York.

Fem memòria...

El Penedès conserva prop de 400 elements patrimonials relacionats amb la guerra civil espanyola. Durant els últims anys des de l'Institut d'Estudis Penedesencs (IEP) s'ha reactivat tot allò que havia quedat emmagatzemat en l'oblit i s'han definit els Itineraris de la Guerra Civil al Penedès. Conscients del paper clau que el Penedès va suposar abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, els historiadors han redibuixat el mapa de la resistència republicana, han trobat el nius de metralladores que van defensar Barcelona des de l'Ordal, han identificat i recuperat alguns dels refugis que durant els tres anys de guerra van salvar vides de veïns i soldats i han posat nom a centenars de soldats morts i desapareguts al front.


Aquesta tasca, lenta i feixuga, ha servit perquè algunes famílies hagin recuperat una part del seu llegat i també perquè el territori prengui consciència de la importància capital que va tenir el que per a alguns va ser, durant la guerra, la terra de ningú. Les comarques del Baix i l'Alt Penedès, i del Garraf, van ser  l'últim alè i aquesta angoixa es reflecteix en cada un dels petits records de la gent que ho va viure.


Les sirenes, els refugis, els forats de les bales encastades a les parets i les portes de casa, la metralla al bosc, la pòlvora en un pot al costat de la llar de foc per encendre les brases, la carretera plena de gent carregada en direcció a França... Les imatges que arriben a la memòria de molta gent ara ha quedat documentada. L'IEP ha liderat un projecte de recuperació de la memòria al Penedès que, a més, de ben segur esdevindrà un element més del patrimoni cultural de la zona.

Aquest és el passadís del refugi del camp d'aviació de Pacs. A la imatge que obre la plana es poden veure les vinyes al fons. Durant la guerra, els republicans van arrancar les vinyes i van convertir aquest espai en un dels camps d'aviació que feien servei al que es va anomenar el Vesper de la Gloriosa. Els detalls de tots els moviments i la informació que van generar aquests soldats estan documentats al Centre d'Interpretació que es va inaugurar a Santa Margarida i els Monjos i que, amb el temps, es convertirà en un referent per la quantitat i la qualitat de la informació que dóna sobre el paper de l'aviació durant la guerra civil.

Vilobí del Penedès recuperarà els Pèlags

http://www.rtvvilafranca.cat/noticies-rtvvilafranca/societat/28898-vilobi-recuperara-lespai-dels-pelags-com-a-tret-identitari-del-municipi-gracies-al-programa-viure-el-poble.html

Fer i deixar fer: la paradoxa

Vilobí del Penedès és un poblet d'una mica més de 1.000 habitants que està situat a la comarca de l'Alt Penedès. El poble té una escola, que durant molts anys ha estat un referent educatiu, ja que ha intentat conservar l'esperit del sistema rural que la va impulsar, té una llar d'infants que destaca pel servei personalitzat i adequat a les necessitats de cada nen i família, té un bar, un restaurant, un hotel, una casa de turisme rural, una piscina que està oberta a l'estiu, un camp de futbol en desús perquè fa anys que l'equip va deixar la competició i un petit Museu de Geologia amb una de les col·leccions privades més importants del sud d'Europa. I, evidentment té molta vinya, caves i cellers.


Durant molts anys, Vilobí va viure del guix. El motor econòmic del municipi eren les guixeres, i l'extracció d'aquest material va condicionar el creixement i la configuració del poble i alguns dels seus barris.


Als anys 90, l'empresa propietària de l'explotació minera va abandonar l'activitat, va proposar un ERO d'extinció, que el govern d'aleshores va aprovar, i va acomiadar i indemnitzar els treballadors, malgrat que va conservar la propietat dels terrenys i les instal·lacions que hi tenia.


Aquelles grans naus industrials, els forns de guix, les plantes d'emmagatzematge... tot va quedar abandonat i es va anar degradant. A les antigues guixeres s'hi va començar a acumular aigua i van sorgir el que ara es coneix com Els Pèlags (la gent del poble en diu llacs). Va créixer la vegetació i es va formar un ecosistema que, amb els anys, s'ha convertit en un espai de descans per a moltes aus que fan processos de migració entre el Pirineu i el nord d'Àfrica. Amb el temps, quan l'home va deixar fer, la natura va començar a guanyar la batalla i va recuperar aquell terreny que l'home li havia robat.


L'enriquiment natural d'aquest espai, però, no pot quedar inadvertit. I un cop la natura ha fet la seva feina, ara el poble es planteja explotar-lo novament, però aquest cop des de l'àmbit turístic.


Una posta de sol davant el Pèlag Gran de Vilobí és una postal magnífica, la riquesa natural que ofereix aquest petit ecosistema és un reclam per a aquells que estimen la natura, i la peculiaritat del procés viscut en aquests terrenys converteixen el poble en un espai de referència per a geòlegs, ornitòlegs, excursionistes, ciclistes... De moment, Els Pèlags no deixen de ser un petit descobriment, un petit oasi a la rerebotiga de les vinyes i la prova que al Penedès, hi ha vi, cava i aigua... i petites històries humanes encara per descobrir!

Vinyafranca

Vinyafranca. Vídeo de l'Escola d'Art Arsenal de Vilafranca del Penedès


He recuperat aquest vídeo que els alumnes de l'Escola d'Art Arsenal van fer fa nou mesos. Crec que no ha perdut actualitat i que cada minut és bo per treballar amb el paisatge i adquirir la consciència de com és de necessari preservar-lo... Precisament ara aquest paisatge serà el que sortirà als vídeos de British Airways com a destinació enoturística de Catalunya.
http://lafura.cat/noticies/british-airways-promocionara-penedes-desti-turistic

Expliqui'm una història, sisplau!

La formació, la forta incidència de les noves tecnologies, la gran quantitat d'informació que el consumidor té a l'abast i la crisi econòmica a Europa són alguns dels aspectes que permeten qüestionar a hores d'ara el model turístic de sol i platja amb fonaments. Malgrat que durant molts anys, la costa tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes ha estat un reclam turístic, cada cop va més encaminada a convertir-se en un recurs paisatgístic sense utilitat per si sol. Els hotels i restaurants que han viscut durant dècades de la temporada alta veuen que han d'enfocar el futur lligat a una oferta d'interior consolidada, però ningú no vol perdre ni la seva identitat ni sobretot el seu negoci.


Mentre el món, cada vegada més global, ens obliga a cooperar i compartir contínuament, en el moment que arriba a la parcel·la individual aquest concepte encara queda molt lluny de les intencions dels empresaris (petits i grans). L'èxit de google, twitter, facebook o la wikipèdia són el reflex de la necessitat constant de les persones de satisfer curiositats personals i laborals, i els beneficis de tenir eines mitjançant les quals compartir coneixements i informació.


Som animals socials fins a l'infinit. Quan som petits ens agrada que ens expliquin contes, llegendes, històries reals i fictícies, històries on no sapiguem distingir on s'acaba la veritat i comença la fantasia. Quan creixem això no canvia, simplement desapareix. Ho apartem de les nostres vides no per necessitat, sinó a causa de les convencions socials. I despertem novament a aquesta inquietud quan assumim el paper de turista (que tot ho pregunta i tot ho vol saber). 


En un moment en què viatjar ja és pràcticament a l'abast de tothom, què pot tenir d'interessant visitar Catalunya? Veure Barcelona, una capital mundial, seu dels Jocs Olímpics de 1992? Conèixer un valuós patrimoni arquitectònic? Visitar la costa durant els mesos d'estiu? Gaudir de la gastronomia mediterrània? Provar els vins i olis que es fan amb productes de la terra? Sí, sí, sí.... Però estem els catalans preparats per rebre els turistes, atendre'ls amb hospitalitat, explicar-los les nostres petites i humanes històries, mig reals i mig fantasia? Estem els catalans preparats per compartir la nostra vida amb la resta del món?

Jo crec que aquesta és la pregunta que s'han de fer tots aquells que es veuen abocats a apostar pel turisme d'interior. I, en aquest cas, el Penedès i l'enoturisme són sinònim d'un gran potencial però també d'una gran necessitat pel que fa al canvi de mentalitat. Penedesencs, sisplau, comencem a explicar històries. En sabem i en tenim de molt bones!