I no t’aturis de créixer!

Ara fa uns dies l’associació Creixem en tribu va posar en marxa un projecte de micromecenatge a través de la plataforma Verkami (encara hi pots participar si vols a través de l’enllaç http://www.verkami.com/projects/10227-creixem-en-tribu-el-teu-nou-espai-familiar-al-penedes). Amb aquesta iniciativa volen aconseguir diners per finançar l’adequació d’un local a Vilafranca des del qual donar forma a un projecte d’espai familiar. Es tracta d’acompanyar els infants i les famílies en els cicles naturals i afavorir vincles sans entre els més petits i la tribu. 

I com es fa això? Doncs de la manera més natural: participant en un taller de mitja, en un taller de massatge terapèutic, aprenent a fer millors fotografies o fent un minicurs de musicoteràpia. Fins i tot, pots proposar tu mateix allò que t’interessa i compartir-ho amb els altres —amb parelles amb infants, amb adults que tenen una família en projecte, amb nens d’altres famílies—. Pots triar el que més t’agradai, però el més important és que ho comparteixis amb els teus fills!!!

Crec que és un projecte bonic. L’acompanyament sempre ho és. Poder fer les coses que t’agraden amb els teus fills, fer-ho d’una forma natural, sense que ningú se n’estranyi ni et pregunti, és un valor que no està de moda. En un moment en què els hotels sense nens estan a l’alça i que els restaurants exclusius sense mainada són el top ten, no està malment que algú tingui el valor de convidar-nos a reflexionar. No està malament que algú intenti retornar a les arrels, ens obri els ulls davant de l’evidència i ens obligui, sense voler, a pensar què fem amb el nostre temps i com invertim les hores amb els nostres fills; què n’esperem, d’ells, i què estem disposats a donar-los...

Créixer en tribu planteja una de les coses més essencials: el creixement compartit.

Créixer, fer-ho acompanyat, sense judicis, en una relació sana, de respecte mutu, des de la naturalitat... Jo crec que aquest projecte desprèn tots aquests ingredients i la força per fer-ho possible. I crec que Vilafranca es mereix i necessita un espai com aquest, un espai on la mirada no vingui  imposada per una societat  que viu inmersa en la tan esperada i necessària recuperació econòmica i en la necessitat de produir i produir, una societat que ha substituït la reflexió i el pensament pel fer i fer; una societat que no s’atura ni tan sols per veure com creixen els seus infants. I un dia obre els ulls i veu que els infants ja no hi són perquè han crescut a l’ombra de qui... Al cap i a la fi, el creixement en tribu forma part del creixement personal perquè quan els infants creixen amb tu, tu no t’atures de créixer.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el març de 2015

Caminar per avançar

El difícil camí entre el que un sap, el que pensa i el que publica és cada dia un repte per als que s’enfronten a la, tot sovint, menystinguda feina d’explicar el que passa. Mai no he cregut en l’objectivitat (segur que tu, estimat lector, ja m’ho has vist escriure algun cop). Però sí que crec en una manera de fer periodisme honest, periodisme de cor, implicat i apassionat.

Conec periodistes de dretes, d’esquerres i de centre; en conec dels que, amb els anys, cada vegada saben menys on situar-se i d’altres que no s’han situat mai. És evident que les coses es veuen de forma diferent en funció de l’angle des d’on es miren però això forma part de la pluralitat, de la llibertat i de la tolerància que tant ens posem a la boca en moments com aquest (sembla evident que no parlo del Penedès, oi? Rafecas, ja em perdonaràs!).

Conec periodistes dels que s’autocensuren tant que acaben publicant succedanis de la realitat i perden la credibilitat pel camí; d’altres publiquen el que pensen més que el que veuen; alguns publiquen el que els diuen i alguns altres el que volen; n’hi ha que tenen l’habilitat de saber detectar els punts febles d’aquesta societat. Tenen un sisè sentit que els orienta en mig d’una tempesta d’informació i els permet obrir camí amb una claredat que esgarrifa. I quan a aquesta destresa s’hi suma un bon sentit de l’humor tenim tots els ingredients de l’èxit en defensa de la llibertat d’expressió. I també alguns ingredients perquè els protagonistes de la informació se sentin, tot sovint, ofesos.

Crec que les coses no són casuals. I us confesso que més d’una vegada i de dues m’ha trucat el protagonista de la informació que publicava, ofès, pel que havia dit d’ell. I més d’una vegada i de dues m’he ofès pel que m’han arribat a dir. Però quina ofensa val la vida d’algú? És més, quina ofensa val una revenja? Fa temps vaig decidir adoptar l’ofensa com un inici: una oportunitat de millora, un repte personal i particular que permeti superar les diferències amb sentit de l’humor. Jo no puc dir que sóc Charlie (no estic a l’alçada) però sí que en una societat que aspira a créixer i superar-se fan falta molts Charlie Hebdo que ens indiquin cap a on hem de mirar per poder seguir en la difícil tasca de caminar per avançar.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el gener de 2015

El "flower power"

Regalar una flor genera dos somriures: el del que la dóna i el del que la rep :))


Una flor provoca felicitat i fa oblidar errors passats

Una flor és una mostra de respecte i amor

Donar una flor és un gest d'esperança

Totes les flors són boniques

És veritat que una flor no fa estiu… però fa Primavera!!!

Necessitem creure en les xarxes (en tots els sentits)

Vull compartir aquest text que publica Comunicatur, perquè en aquest moment hi ha algunes empreses que estan treballant en projectes en xarxa i encara fa falta fer molta pedagogia sobre el tema.

http://www.comunicatur.info/les-xarxes-que-es-creen-en-el-territori-claus-en-la-innovacio-turistica/

Tota la filosofia que s'ha alimentat en els últims any a l'entorn de les xarxes socials no és res més que la revisió i actualització del que tota la vida s'havia fet en les relacions personals. És més fàcil trobar feina a través d'algú que et coneix que si aterres de no se sap on; és més fàcil trobar suports si dones la teva opinió que si no la dones, etc. El que abans fèiem en petits grups, les xarxes socials ho extrapol·len a l'àmbit global. Però és cert que les xarxes comencen pel que tenim més a prop.

Hi ha empreses que, per la seva idiosincràssia podrien promoure marca conjunta, una marca asociada a qualitat que els retornaria alguns clients a curt termini; que, a mig termini, potser els permetria incrementar, discretament les vendes però que les associaria a una determinada manera de treballar i generaria confiança… Això és molt més fàcil aconseguir-ho amb un treball en xarxa  (que no necessàriament vol dir a través d'Internet), amb la promoció dels denominadors comuns de cada marca, guanyant visibilitat de mica en mica i sobretot mantenint la guàrdia, però abans ens ho hem de creure tots.

Viatjar amb els sentits!!!

Aquest reportatge publicat al Wall Street Journal, ens mostra una manera molt clara de viatjar amb els sentits…

http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303914304579191891260790838


Ho he volgut compartir amb vosaltres!!!

Peñín, a Vilafranca: “el més important és saber vendre el vi que fem”

Foto: Penedès TV

Surto de la conferència que l’expert en comunicació del vi José Peñín ha fet a Vilafranca sobre “les altres oportunitats de negoci que hi a l’entorn del vi”. Aquesta conferència s’emmarca en el cicle Desenvolupa’t 2013, que organitza l’Ajuntament de Vilafranca. En aquesta conferència Peñín ha parlat de diferents exemples de negoci que s’han desenvolupat arreu del món a l’entorn del sector vinícola, des de bodegues boutiques fins a enoturisme, passant per projectes de cosmètica, consultories enològiques, guardavins, logística tèrmica, clubs de vins, tastos a domicili o projectes de luxe com la gestió de vinyes per compte aliena. Tots els projectes que ha explicat Peñín són realment interessants malgrat que cap d’ells no s’ajusta al cent per cent a les idees de cap dels assistents. Les idees sempre són personals i particulars.

Per a mi, hi ha tres missatges clau que Peñín ha deixat caure durant la conferència. En primer lloc, “el més important és saber vendre el vi que un fa, i viatjar molt”, tenint en compte que aquest tipus de negoci requereix molta paciència per obtenir un retorn. Lligat amb aquesta idea, i en segon lloc, Peñín ha dit una cosa que molts ja podíem intuir: “els que fan més bons vins són els que tasten més vins, tant de la competència directa com vins estrangers”. I, en tercer lloc, “aquí —en referència a l’Estat espanyol— tot es fa en la desmesura. I ara s’han introduït negocis a l’entorn del vi que s’empassen l’objectiu dels mateixos cellers”. En aquest últim cas, Peñín es referia a les empreses que han apostat per construir grans hotels en nom de la promoció enoturística i han acabat generant negocis paral·lels, que donen diners però que no tenen res a veure amb l’elaboració i la venda de vins.

L’any passat, Catalunya va rebre 13,5 milions de passatgers en vols internacionals, quin petit percentatge d’aquests passatgers s’hauria de sentir mínimament atret pel Penedès per arribar a fer funcionar les petites empreses locals que es dediquen a l’enoturisme? Jo crec que les quantitats són petites, però l’esforç inicial que s’ha de fer és molt gros. Necessitem un canvi de mentalitat per obrir les portes a un sector amb poca o cap implantació al Penedès sense perdre de vista l’objectiu final: vendre vi.

(Publicat al setmanari El 3 de vuit. 15 de novembre de 2013)

Escumosos Penedès: qüestió de confiança

Josep Maria Albet va ser el primer productor de vi ecològic de l’Estat espanyol ara fa 35 anys, quan aquest concepte s’havia d’explicar cada vegada que se’n parlava. Actualment, és president del Consell Regulador del Penedès i també presideix el  grup de vins ecològics de l’Associació Vinícola Catalana. L’última vegada que el vaig entrevistar, el juny de 2010 em va dir: “El futur serà ecològic o no serà”. En aquell moment, Albet apostava ja per una reconversió de fons i a gran escala de tota la DO Penedès amb l’objectiu d’esdevenir la primera DO de l’Estat amb el 100% de la seva producció ecològica. “No és difícil”, —deia—, “cada vegada hi ha més elaboradors que fan el canvi”. I és cert.

El temps demostra que Josep Maria Albet és d’aquelles persones que tenen la fermesa i la paciència que dóna l’intercanvi constant amb la terra. I ara fa uns dies, hem vist el primer pas d’aquell gran objectiu que es va marcar quan encara no era ni president del Consell Regulador. Els dotze elaboradors que van deixar el Consell Regulador de la DO Cava per passar a fer escumosos sota el paraigua de la DO Penedès el van acompanyar fa uns dies en la presentació del nou reglament que regirà els antics cavistes en una aposta de futur.

Així la DO Penedès esdevé la primera del món que opta pel mètode ecològic tant en el conreu com en l’elaboració dels seus escumosos.  Els nous escumosos passen dels 12 als 15 mesos de criança des del tiratge al desgorjat (que no és obligat). D’aquesta manera, tots els escumosos que la DO Penedès traurà al mercat equivaldran als tradicionals reserves que s’embotellen de forma més massiva. L’objectiu d’aquesta iniciativa és anivellar els escumosos de la DO Penedès amb els de més prestigi mundial.

I com que des de la DO Penedès es vol conservar i alimentar l’etiqueta de la innovació com un valor, el nou reglament contempla també la possibilitat d’elaborar escumosos seguint el mètode ancestral —fent servir únicament els sucres propis del raïm en el procés de fermentació—, a diferència del mètode tradicional que obliga a afegir els sucres per afavorir aquest procés; permet un increment de la graduació fins als 13 graus i preveu que totes les ampolles incloguin l’anyada i un distintiu que indiqui el temps de reserva a partir dels tres anys d’envelliment.

Mas Comptal, Albet i Noya, Torre del Veguer, Carles Mora Ferrer, Finca Aviñó, Josep Colet, Maria Font Puig, Mas Bertran Viticultors, Masia Can Mayol-Loxarel, Masia Colomé, Puig Romeu 2000, i Successors de Rafael de Camps són, en aquest moment, els 12 elaboradors que fan escumosos sota el paraigua de la DO Penedès. Alguns cavistes pensen que aquests 12 elaboradors han trobat via lliure a les seves excentricitats, però el cert és que han obert un nou camí en un moment en què el mètode tradicional havia quedat curt per a aquells que volen imprimir caràcter i personalitat, que volen traduir les característiques de la terra i el paisatge en una copa i que volen fer productes de qualitat per revaloritzar el producte final i dignificar una tradició que ja va col·locar el Penedès al món fa molts i molts anys. No és només una qüestió de fe, és una qüestió de confiança.

Publicat a El 3 de vuit 19/4/13