I no t’aturis de créixer!

Ara fa uns dies l’associació Creixem en tribu va posar en marxa un projecte de micromecenatge a través de la plataforma Verkami (encara hi pots participar si vols a través de l’enllaç http://www.verkami.com/projects/10227-creixem-en-tribu-el-teu-nou-espai-familiar-al-penedes). Amb aquesta iniciativa volen aconseguir diners per finançar l’adequació d’un local a Vilafranca des del qual donar forma a un projecte d’espai familiar. Es tracta d’acompanyar els infants i les famílies en els cicles naturals i afavorir vincles sans entre els més petits i la tribu. 

I com es fa això? Doncs de la manera més natural: participant en un taller de mitja, en un taller de massatge terapèutic, aprenent a fer millors fotografies o fent un minicurs de musicoteràpia. Fins i tot, pots proposar tu mateix allò que t’interessa i compartir-ho amb els altres —amb parelles amb infants, amb adults que tenen una família en projecte, amb nens d’altres famílies—. Pots triar el que més t’agradai, però el més important és que ho comparteixis amb els teus fills!!!

Crec que és un projecte bonic. L’acompanyament sempre ho és. Poder fer les coses que t’agraden amb els teus fills, fer-ho d’una forma natural, sense que ningú se n’estranyi ni et pregunti, és un valor que no està de moda. En un moment en què els hotels sense nens estan a l’alça i que els restaurants exclusius sense mainada són el top ten, no està malment que algú tingui el valor de convidar-nos a reflexionar. No està malament que algú intenti retornar a les arrels, ens obri els ulls davant de l’evidència i ens obligui, sense voler, a pensar què fem amb el nostre temps i com invertim les hores amb els nostres fills; què n’esperem, d’ells, i què estem disposats a donar-los...

Créixer en tribu planteja una de les coses més essencials: el creixement compartit.

Créixer, fer-ho acompanyat, sense judicis, en una relació sana, de respecte mutu, des de la naturalitat... Jo crec que aquest projecte desprèn tots aquests ingredients i la força per fer-ho possible. I crec que Vilafranca es mereix i necessita un espai com aquest, un espai on la mirada no vingui  imposada per una societat  que viu inmersa en la tan esperada i necessària recuperació econòmica i en la necessitat de produir i produir, una societat que ha substituït la reflexió i el pensament pel fer i fer; una societat que no s’atura ni tan sols per veure com creixen els seus infants. I un dia obre els ulls i veu que els infants ja no hi són perquè han crescut a l’ombra de qui... Al cap i a la fi, el creixement en tribu forma part del creixement personal perquè quan els infants creixen amb tu, tu no t’atures de créixer.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el març de 2015

Caminar per avançar

El difícil camí entre el que un sap, el que pensa i el que publica és cada dia un repte per als que s’enfronten a la, tot sovint, menystinguda feina d’explicar el que passa. Mai no he cregut en l’objectivitat (segur que tu, estimat lector, ja m’ho has vist escriure algun cop). Però sí que crec en una manera de fer periodisme honest, periodisme de cor, implicat i apassionat.

Conec periodistes de dretes, d’esquerres i de centre; en conec dels que, amb els anys, cada vegada saben menys on situar-se i d’altres que no s’han situat mai. És evident que les coses es veuen de forma diferent en funció de l’angle des d’on es miren però això forma part de la pluralitat, de la llibertat i de la tolerància que tant ens posem a la boca en moments com aquest (sembla evident que no parlo del Penedès, oi? Rafecas, ja em perdonaràs!).

Conec periodistes dels que s’autocensuren tant que acaben publicant succedanis de la realitat i perden la credibilitat pel camí; d’altres publiquen el que pensen més que el que veuen; alguns publiquen el que els diuen i alguns altres el que volen; n’hi ha que tenen l’habilitat de saber detectar els punts febles d’aquesta societat. Tenen un sisè sentit que els orienta en mig d’una tempesta d’informació i els permet obrir camí amb una claredat que esgarrifa. I quan a aquesta destresa s’hi suma un bon sentit de l’humor tenim tots els ingredients de l’èxit en defensa de la llibertat d’expressió. I també alguns ingredients perquè els protagonistes de la informació se sentin, tot sovint, ofesos.

Crec que les coses no són casuals. I us confesso que més d’una vegada i de dues m’ha trucat el protagonista de la informació que publicava, ofès, pel que havia dit d’ell. I més d’una vegada i de dues m’he ofès pel que m’han arribat a dir. Però quina ofensa val la vida d’algú? És més, quina ofensa val una revenja? Fa temps vaig decidir adoptar l’ofensa com un inici: una oportunitat de millora, un repte personal i particular que permeti superar les diferències amb sentit de l’humor. Jo no puc dir que sóc Charlie (no estic a l’alçada) però sí que en una societat que aspira a créixer i superar-se fan falta molts Charlie Hebdo que ens indiquin cap a on hem de mirar per poder seguir en la difícil tasca de caminar per avançar.

Publicat al setmanari El 3 de vuit el gener de 2015