Innovar a l’estil de l’antiga Roma

En Josep Mitjans és un petit elaborador de vi i cava de Vilobí del Penedès. Ha començat a posicionar la seva marca (Loxarel) als mercats internacionals i, malgrat que el mercat intern encara no la valora prou, és un innovador que cada vegada més s’endinsa en el complicat món d’atraure amb la diferència.

Fa uns anys, Mitjans va fer un xarel·lo vermell (LXV) aprofitant les característiques d’aquesta varietat tan poc comuna. El xarel·lo és la varietat que el Consell Regulador de la DO Penedès va definir com a buc insígnia de la zona, però històricament aquesta varietat s’havia utilitzat per fer vins blancs, escumosos o caves. És una varietat molt peculiar que, amb diferents sistemes d’elaboració i criança aconsegueix autèntiques joies de l’enologia, però Mitjans va anar més enllà i va voler transmetre a l’ampolla el color que la pràcticament perduda varietat del xarel·lo vermell té a la seva pell. Es tracta d’un color rosat, suau, que trenca amb la monotonia dels blancs i que trasllada perfums peculiars a l’ampolla. El resultat va ser una raresa tan rara (LXV) que s’escapava d’allò que la DO Penedès havia previst i va haver d’embotellar el producte com un vi de taula.

Des d’aleshores, Mitjans ha innovat amb altres productes i ha creat noves referències a la seva marca. Ara, però, ha convertit la raresa en una excentricitat que pot donar com a resultat “un dels millors xarel·los del Penedès”, tal com explica ell il·lusionat. Mitjans ha adquirit dues grans àmfores, que ha col·locat a la part més fresca del seu celler, per intentar fer un xarel·lo tal com el feien els romans. Després d’haver controlat la fermentació més natural amb la seva referència A pèl, ara vol anar més enllà... El fang pot ser un bon aliat si es garanteixen les millors condicions higièniques i sanitàries. De moment, ja té les àmfores, i la vinya escollida per a aquesta ocasió està fent el seu procés. Només ens falta esperar...

Coses que no són prescindibles

No me’n puc estar... venint d’on vinc, després de dedicar vint anys de la meva vida a la informació local i comarcal, de defensar el paper dels mitjans locals i de creure que el periodisme local és una garantia de llibertat democràtica que tothom hauria de mimar... veig cap a on van les coses i em fa pena. Però també és cert que el periodisme global i el periodisme local s’han abocat, des de fa anys, a un suïcidi difícil d’evitar. Després del procés de catarsi que els mitjans de comunicació han viscut dirigits pel mercat de les noves tecnologies i les xarxes socials, sembla que la informació és gratuïta.

Estem d’acord a pagar un llibre, a pagar un conferenciant, a pagar un tècnic que ens doni unes lliçons del que sigui, a pagar unes classes, un professor, a fer intercanvis lingüístics per aprendre una llengua... estem disposats a pagar una quota per tenir accés a Internet, o perquè algú ens planifiqui el menú de la setmana, però no volem pagar el diari, ni la revista, ni el periodista que ha dedicat hores a buscar la informació i escriure-la... no volem pagar la informació de qualitat.

Acabem posant al mateix sac el professional de la informació, que busca, contrasta, revisa i publica, que aquell que es dedica a publicitar les xafarderies del seu veïnat, del seu barri, del seu poble o de la seva empresa quan arriba a casa i s’avorreix davant la pantalla. No vull donar lliçons a ningú, però no pot sortir el mateix d’una safata de pollastre que s’està al forn tres quarts d’hora que d’una cassola de rostit que ha estat cinc hores a foc lent i anar fent... Suposo que tots hi esteu d’acord. Doncs, no pot sortir el mateix d’aquell lletraferit que publica sota el seu criteri que d’un professional que (i jo no crec en l’objectivitat) aplica criteri, contrasta la informació i la contextualitza abans de publicar-la.

Ahir diumenge, vaig llegir al diari El País l’entrevista a David Remnick, premi Pulitzer i director de The New Yorker... Ell mateix, com a representant d’una capçalera global defensa el paper del periodista local i ho fa amb elements que no hem de menysprear: la transparència, la llibertat, la democràcia, el control, la fiscalització... Si el periodisme local desapareix, hi perdem molt. Entre tots hem de trobar la fórmula per ressituar-nos, conservant els elements que ens permeten treballar per tenir una societat millor. I us asseguro que el bon periodisme és una d’aquestes coses que no es poden considerar prescindibles.

La desestacionalització és al Penedès

La construcció i entrada en funcionament de la nova C-15 ha provocat alguns nervis al sector econòmic del Penedès. Les facilitats de mobilitat que genera la nova carretera posen sobre la taula la trajectòria que han seguit les diferents ciutats del territori. En els últims vint anys, l’Anoia ha perdut la cursa de la indústria tèxtil i, malgrat una incipient indústria del disseny que es podria fonamentar en els teixits, encara sembla que no acaba de trobar el seu lloc. A l’Alt Penedès, el que havia de ser una oportunitat per a la indústria vitivinícola, ha esdevingut un mar de dubtes: mentre uns són grans defensors de la vinya i el paisatges, els altres es venen a la logística a canvi de suposats llocs de treball. Al Garraf han fet una aposta per l’activitat comercial, han començat a promoure la gastronomia com una forma de promoure l’activitat turística i aprofiten la proximitat del mar per obrir les portes a les activitats nàutiques.

Mentre els comerciants i restauradors de l’Alt Penedès temen que els possibles clients del Bages i l’Anoia passin de llarg a l’hora de comprar o buscar un restaurant ben situat, alguns polítics locals confien que el Penedès sabrà trobar el seu lloc en aquest entramat. “La temporada de costa només dura dos mesos”, diuen. És ben cert, però és igualment cert que, cada vegada més, els empresaris del sector estan inventant fórmules per desestacionalitzar el turisme: les escapades de cap de setmana, les activitats complementàries, el relax, la gastronomia...

Aquí és on el Penedès hi té molt a dir. L’Alt i el Baix Penedès són una font inesgotable de recursos naturals, paisatges per descobrir, redescobrir i recomanar. El Penedès és una font inesgotable de tradicions —festives, culinàries, culturals i folklòriques—, i tot això no té estació: ja està, per la seva pròpia idiosincràsia desestacionalitzat.

Ara només falta que a la costa s’adonin que l’autèntica desestacionalització és al Penedès.